L'Altra Editorial

Vaig anar a escoltar un home que feia una xerrada. L’acte tenia lloc en un campus universitari. L’home era un catedràtic, però ensenyava en una altra universitat, en un altre indret del país. Era un escriptor molt conegut que, anteriorment aquell ma- teix any, havia guanyat un premi internacional.

Anava prou borratxo i coneixia prou la casa per poder arribar sol a la cuina, en principi a buscar gel, però en realitat perquè li passés una mica la borratxera: no era tan amic de la família per quedar-se inconscient al sofà de la sala.

La motxilla pesa molt més del que s’esperava. Les fustes del terra gemeguen. Ho comprova una altra vegada: té el porro guardat en diagonal al paquet de tabac buit. Falta una eternitat per la inspecció del matí. L’habitació és càlida i difusa. Temptadora. Nervis.

Reconec sempre aquests revolts per haver-hi tornat en somnis. M’adormo i em trobo al mig de la carretera, com un fantasma, sense esma, i en recorro les giragonses que de vegades, en el somni, queden cobertes per la sorra d’un desert o per les neus perpètues d’una glacera, o ve una tempesta i s’inunden i es veuen els caparrons de les persones que l’aigua arrossega muntanya avall.

Quan ens vam adonar de la gravetat de la nostra situació, es fonia la neu de les muntanyes i en Bunny portava setmanes mort.

«Era una primavera incerta». Havia llegit el llibre ja feia temps i, fora d’aquesta fra- se, gairebé no en recordava res. No us sabria dir quins personatges hi sortien ni què els passava. Tampoc us sabria dir (fins més tard, quan ja ho vaig haver mirat) que el llibre començava l’any 1880. Però tant se val. De jove sí que pensava que era important recordar la trama de totes les novel·les que llegia.

"Camino amb els braços pesants i amb passes petites, cossos suats i olors fortes, el bombo que va ficant-se dins i s’acobla al cor i ja no tinc batecs, tinc ritme, tinc els ulls grossos, tinc les cames dures i la mandíbula ballarina, la vista afilada i la presa localitzada. La gent em dona copets amistosos per saludar-me, jo els hi torno o els somric de veritat."

"Circulem a tot drap pel bulevard flanquejat d’arbres amb la sirena i els llums encesos, i quan el GPS ens indica que tombem a l’esquerra, agafem el revolt tan de pressa que tot el material rellisca i xoca contra les parets del vehicle. No bado boca. Al cap del carrer fosc de suburbi veig la casa, il·luminada com un creuer."

"Vaig tenir sort, vaig anar a néixer a davant de mar, en una ciutat que encara no havia estat engolida pel monstre turístic. Vaig estudiar a un institut de la muntanya de Sant Elm, a l’entrada del massís de l’Ardenya. Hi pujàvem a peu per vora mar. Fa quaranta anys, encara hi havia una consideració per l’ensenyament i per tant pels alumnes, i a les hores d’esbarjo ens deixaven sortir tranquil·lament del centre."

"El primer dia no em va semblar divertit. Tampoc el tercer, però ja vaig ser capaç de fer-ne una mica de broma. «El més injust de tot plegat», vaig dir, «és que no puc ni tenir una cita». El cas és que m’hauríeu d’haver vist, perquè ara que ho poso sobre paper no fa tanta gràcia."

"Dins meu hi ha un bosc. Jo Meu A mi Dins de mi. Un bosc d’arbres caiguts i de peus. De branques per ensopegar-hi. Ahir Ara Demà. De flors salvatges de colors salvatges amb pètals salvatges."

"Quan es desperta, es troba estès al llit com una estrella de mar; la ment li divaga, embogida. A l’altra banda de l’habitació, el ventilador es gira cap a ell i tot seguit el defuig, com si s’hagués ofès."

Vaig anar a escoltar un home que feia una xerrada. L’acte tenia lloc en un campus universitari. L’home era un catedràtic, però ensenyava en una altra universitat, en un altre indret del país. Era un escriptor molt conegut que, anteriorment aquell ma- teix any, havia guanyat un premi internacional.

Anava prou borratxo i coneixia prou la casa per poder arribar sol a la cuina, en principi a buscar gel, però en realitat perquè li passés una mica la borratxera: no era tan amic de la família per quedar-se inconscient al sofà de la sala.

La motxilla pesa molt més del que s’esperava. Les fustes del terra gemeguen. Ho comprova una altra vegada: té el porro guardat en diagonal al paquet de tabac buit. Falta una eternitat per la inspecció del matí. L’habitació és càlida i difusa. Temptadora. Nervis.

Reconec sempre aquests revolts per haver-hi tornat en somnis. M’adormo i em trobo al mig de la carretera, com un fantasma, sense esma, i en recorro les giragonses que de vegades, en el somni, queden cobertes per la sorra d’un desert o per les neus perpètues d’una glacera, o ve una tempesta i s’inunden i es veuen els caparrons de les persones que l’aigua arrossega muntanya avall.

Quan ens vam adonar de la gravetat de la nostra situació, es fonia la neu de les muntanyes i en Bunny portava setmanes mort.

«Era una primavera incerta». Havia llegit el llibre ja feia temps i, fora d’aquesta fra- se, gairebé no en recordava res. No us sabria dir quins personatges hi sortien ni què els passava. Tampoc us sabria dir (fins més tard, quan ja ho vaig haver mirat) que el llibre començava l’any 1880. Però tant se val. De jove sí que pensava que era important recordar la trama de totes les novel·les que llegia.

Vaig anar a escoltar un home que feia una xerrada. L’acte tenia lloc en un campus universitari. L’home era un catedràtic, però ensenyava en una altra universitat, en un altre indret del país. Era un escriptor molt conegut que, anteriorment aquell ma- teix any, havia guanyat un premi internacional.

Anava prou borratxo i coneixia prou la casa per poder arribar sol a la cuina, en principi a buscar gel, però en realitat perquè li passés una mica la borratxera: no era tan amic de la família per quedar-se inconscient al sofà de la sala.

La motxilla pesa molt més del que s’esperava. Les fustes del terra gemeguen. Ho comprova una altra vegada: té el porro guardat en diagonal al paquet de tabac buit. Falta una eternitat per la inspecció del matí. L’habitació és càlida i difusa. Temptadora. Nervis.

Reconec sempre aquests revolts per haver-hi tornat en somnis. M’adormo i em trobo al mig de la carretera, com un fantasma, sense esma, i en recorro les giragonses que de vegades, en el somni, queden cobertes per la sorra d’un desert o per les neus perpètues d’una glacera, o ve una tempesta i s’inunden i es veuen els caparrons de les persones que l’aigua arrossega muntanya avall.